GQ: -M´agrada tocar en espais reduïts com el vostre Via Fora! perquè sents molt aprop la gent i els hi veus les cares. Tenint la gent a prop pot passar qualsevol cosa i moltes vegades m´he d´aturar o sino el concert es pot allargar tres hores. Tocar en llocs més grans és diferent. Tot i això, tinc diverses formacions per tocar en espais més grans.
P: -A l´últim disc hi ha una cançó que m´ha cridat l´atenció i es titula Ja no cal mirar enrrere. Això vol dir potser que l étapa de Sopa de Cabra comença ja ha ser història?
GQ:-Sí, jo ho vaig pensar quan vaig tenir la cançó acabada. Després del Podré tornar enrrere emblemàtica, es podria entendre. Era una manera de dir que després de viure una experìencia com va ser la de Sopa de Cabra, em vull reubicar, vull trobar el meu espai i després de tres discs, crec que ho he aconseguit. Tot, però, sense voler oblidar Sopa de Cabra, però mirant endavant. Recordo que el primer disc en solitari va ser fruit de l´inèrcia de Sopa de Cabra, mentre al segon, Les flors de sal ,em vaig reinventar, amb la veu, la poesia i la paraulal com a eixos, desmontant-t´ho tot, i ara he fet un disc més llueger , més a la meva manera. Em sento molt còmode, ja no cal mirar enrrere.
P:-De totes maneres, ets conscient que els Sopa i d´altres grups d´aquells anys vau marcar un abans i un després a la cançó catalana.
GQ:-Sóc conscient que vam compartir un moment excepcional. Conservo l´emoció d´aquells moments i uns records únics. Llavors es van unir diferents aspectes: eren anys pre-olímpics, teníem la consciència que la gent podria saber que existíem i que la nostra llengua era viva . Després de 15 anys, moltes cançons d´aquell temps s´han fet per sempre. Com a músic, una mica, busques com fer una cançó que romani en el temps i no saps com es fa i al final t´anadones que és la gent que les fa seva i les inclou a la banda sonora de la seva vida.
P:-Tot i haver pogut fer tres discs en solitari, suposo que en el temps de la globalització i de les descàrregues d´Internet, cantar en català sembla més complicat que mai…
GQ:-Fer un disc en català actualment, pot tenir algun punt de bogeria. De totes maneres la nostra cultura fa molts anys que ha passat i passa per moltes dificultats i segueix endavant. En aquest sentit, els catalans som una mica agosarats…El més important, com dic a l´ultim disc, és sentir-se en pau i això, crec que és el que ens ha fet tirar endavant. Jo tinc la música com a vehicle de comunicació, però n´hi ha molts d´altres. Ara , per exemple, estic fent un estudi exhaustiu de poetes del Països Catalans , que m´interessa molt, i és que penso que en un món globalitzador, hi ha d´ahaver una contrarrevolució cap a les cultures més autòctones.
P:-Encara que, a la realitat, el món anglosaxó ho controla tot…
GQ:-Els concerts que es fan a Barcelona, per exemple, estan alimentats básicament pel pop anglosaxó.Només cal veure la quantitat que la majoria ve de fora, com si fos un gran supermercat de la música, com uns grans magatzems per consumir música.
P:-I davant d´això, el teu mercat sembla restringut als Països Catalans…
GQ:-On es pot arribar on hi ha resposta. Arribem a França, a l´Estat i ocasionalment toquem fora dels Països Catalans. Potser fa 15 anys hi havia més gent professionalitzada en la música a Catalunya. Ara n´hi ha menys i fins i tot no es guanyen la vida fent música exclusivament. Jo em puc premetre viure de la música, que ja és molt.
P:-Tens relacions amb músics del Païs Basc?
GQ:-He col.laborat amb Javier Muguruza en el treball que vam fer sobre Leonard Cohen .És una persona molt humana i amable. També he tingut relació amb el Mikel Urdangarín, que el vaig conèixer al Sahara en una acció de soport al Front Polisari i amb qui mantinc una bona relació.
Deixem Gerard Quintana que s´en va a fer les proves de so pel concert del Via Fora!. Vesteig de negre. El cabell llarg recollit en una goma, els ulls vius i el parlar pausat i entenedor. És una persona senzilla, malgrat l´aurea de mite que per molts nosaltres ha estat.
